Joana Gomila Folk Souvenir, dia 22 de novembre, a la sala petitia del Principal dintre el cicle Folk You! 2017, ens oferiren molt més que un concert. Confeso que no els havia sentit ni una sola vegada i que, després d’escoltar-los, no serà la darrera. Telonejaven Martin Simpson, que essent també un gran del folk, és un altra rollo.
En concert va esser un espectacle memorable i emocionant, dadaista i arcaic, innovador i ancestral, enèrgic i sensible, eteri i concret, ambiental i localitzat. Tot alhora! I això és molt. L’actuació, se’ns va fer insuficient per abastar tot el que se’ns va oferir.
S’inicià la sessió amb la incorporació progressiva dels músics (contrabaix, bateria i percussions, teclats i guitarra… bé… i un ocellet mecànic). Després aparegué ella amb un reproductor de cassette portàtil a la mà, reproduint una tonada del nostre cançoner més nostrat. Ella és impossible que en tengui coneixement, perquè crec que no hi ha cap document audiovisual i probablement no hagués nascut encara, però això mateix li vaig veure fer a n’en Jaume Sisa ja fa molts d’anys, no recordo si a un Selva Rock o a Ca’n Picafort. Va comparèixer totalment folrat de paper de plata i una veu llunyana, com la que duia en la mà Joana, li sortia no sabiem d’on. Duia un radiocassette Phillips penjat davall de la cuirassa cromada que finalment va mostrar esbutzant el vestit d’astronauta.
A Joana, les veus que venen de molt enrera i de molt lluny, l’acompanyaren durant gairebé tot el concert, de forma majoritària en enregistraments originals (beneïda locura la d’Alan Lomax). Joana va retornar a la vida un caramull de fantasmes que per sort mai han acabat d’esvair-se i que, de tant nostres que són, no sabríem viure sense ells. Ens fan companyia i ens recorden qui som i d’on venim. Por no en fan, però vertigen si. Referències se’ns venen moltes al cap, de glossadors morts i vius, de John Cage, de Stockhausen, de músiques ètniques de països d’orient, d’Antònia Font, de Nusrath Fate Ali Khan…
Sa Cançó de ses transformacions, el So de Pastera, Sa Ximbomba, la Cançó des Desbarats, la Tonada des Segar, la Tonada des Ventar damunt s’Era, la Tonada de Sa Son i la Tonada de Collir Olives, entre d’altres, varen esser s’excusa perquè Joana i el seu grup, anés molt més enllà d’una reproducció ortodoxa i acurada d’aquestes tonades, d’altra banda prou conegudes. En aquest sentit comparteix el mateix afany que va dur a Miquel Brunet a enregistrar el també magnífic i arriscat “Ferments”. La idea és clara, si el rock i el jazz són fills il.lustres de la música negra més popular, perquè no generar descendència de les nostres arrels també més ancestrals, fins allà on arribi la memòria acumulada del poble i fins allà on siguem capaços de projectar-la cap al futur. Vist així, la transgressió és fins i tot una necessitat per la supervivència. Ella ho digué i, a més, està enregistrat al seu primer volum (que va esser el que varen tocar i dramatitzar al concert): “el folklore no és per veurer-lo o per sentir-lo, el folklore és per viurer-lo”.
La veu de Joana Gomila és una veu nova, clara, intel·ligent, neta i potent, molt potent. I no parlam només de volum. La seva veu plana per sobre els penya-segats del Rafal d’Ariant i per sobre el rostoll de Maria de la Salut, rodola per les marjades de Deià i es banya els peus a la mar de la Cala Sant Viçens, roman a l’ombra d’una alzina al boscos de Sant Miquel i corre per les garrigues d’Artà, rodola com un mac de torrent per Coanegra i salta pel Freu, se bat sobre una era de Sant Joan i balla a la plaça de Manacor.
Joana Gomila Folk Souvenir eran ja una necessitat i ens han regalat un miracle.
